EL "JULIAZO". EL JULIOL DE 1997 EL GOVERN ESPANYOL ORGANITZÀ CONTRA L'ESQUERRA ABERTZALE BASCA LA MAJOR MOBILITZACIÓ FEIXISTA DE MASSES CONEGUDA A EUROPA DESPRÉS DE LA DESAPARICIÓ DE L'ALEMANYA NAZI.
1. De totes les històries de la Història la més trista és la d'Espanya. Perquè acaba malament.
Un excel.lent poeta va dir, meitat com a plany meitat com a diagnòstic sintètic, que de totes les històries de la Història la més trista és la d'Espanya. Perquè acaba malament. Al llarg d'aquest segle XX que s'acaba els pobles que han patit i pateixen els rigors d'aquesta presó de pobles que és l'Estat espanyol (el poble basc, el poble català, el poble gallec, el poble canari, el poble asturià, el poble andalús, el poble saharià, el poble guineà, el propi i desgraciat poble castellà) han sofert indeciblement la fèrula i la vesània del bloc de classes dominant espanyol. Unes classes, la aristocràcia terratinent-financera castellano-andalusa, les burgesies industrials basco-espanyolista i catalano-espanyolista i les seues classes i fraccions de classe de suport i de servei, que figuren entre les més ignorants, les més incapaces, les més servils successivament davant els imperialismes britànic i ianqui, les més rapaces, les més brutals i cruels del planeta.
El 1936, en resposta a la sublevació militar contra el Govern legítim de la II República (organitzada i finançada per aquest bloc de classes dominant que havia perdut el 1931 el poder polític i temia perdre el seu poder econòmic i social), aquests pobles van protagonitzar la REVOLUCIÓ europea del segle XX més important després de la russa, l'única que fins avui va assajar al planeta amb èxit durant molts mesos el comunisme llibertari (a Aragó per l'acció dels anarcosindicalistes catalans i aragonesos). Durant tres anys Madrid va ser la trinxera en la que els cossos i les vides del jovent lúcid i generós de desenes de països feren d'eficaç escullera contra el feixisme.
Les intervencions massives del feixisme italià de Mussolini i del nazisme alemany d'Hitler, el suport de l'Església Catòlica encapçalat pel Vaticà, la còmplice pseudo no intervenció anglo-francesa, la calculadament intermitent intervenció stalinista i els propis errors teòrico-pràctics i els conflictes interns de la direcció revolucionària permeteren la victòria feixista. I la llarga nit de pedra de la dictadura de Franco va caure durant quaranta anys sobre els pobles de l'Estat espanyol, tot construint amb l'argamassa de centenars de milers d'afusellats la màquina de terror, de sobreexplotació i extracció de plusvàlua que enriquí el bloc de classes dominant espanyol. Solament citaré una dada: el salari real agrícola --mesurat en els quilos de blat que es podien comprar amb un jornal-- va caure i caure fins a ser el 1951 la meitat del de 1036, nivell que no va tornar a recuperar fins el 1963. (1) Aquests vint-i-quatre anys (1939-1963) de sobreexplotació agrària foren el primer botí de guerra del bloc de classes dominant espanyol.
Gauleiter i protegit primer d'Hitler i després dels Estats Units, Franco va morir al llit. I una metamorfosi, malanomenada "transició democràtica" i calcada de la de Prússia del 1848 en la que Adolfo Suárez va fer de Camphausen, transformà l'Estat espanyol nazifeixista de Franco en "la jove democràcia espanyola" de Juan Carlos I, el Rei que Franco nomenà. Metamorfosi que deixà naturalment intactes les riqueses rapinyades pel bloc de classes dominant, intacte l'Exèrcit franquista, intactes les presons franquistes, intactes els jutges franquistes que empresonaren o feren afusellar o aplicar "garrote vil" als lluitadors antifranquistes, intacta la burocràcia i el funcionariat venals, corruptes, incapaços i servils del franquisme. Recordeu la lúcida sentència de Gramsci: "els feixistes han pogut desenvolupar la seua activitat únicament perquè desenes de milers de funcionaris de l'Estat --sobretot en els cossos de seguretat nacional (funcionaris fiscals, guàrdies reals, carabiners) i de la magistratura-- han estat els seus còmplices morals i materials" (2). No hi hagué "Procés de Nuremberg" per al feixisme espanyol, per als criminals de guerra i dictadura espanyols i els sinistres aparells d'Estat franquistes continuaren la seua vida sense solució de continuïtat.
El poble basc, que en els últims quinze anys del franquisme havia estat (juntament amb els heroics i després traïts per la seua Direcció militants de base comunistes) l'única resistència efectiva antifranquista, sense deixar-se enganyar per la pell de corder "democràtic" ara vestida pels llops nazifeixistes espanyols, rebutjà la Constitució espanyola del 1978, votà NO a l'OTAN i va continuar exigint el seu dret a l'autodeterminació d'Euskal Herria. Una fracció considerable de la població basca (diversos centenars de milers de basques i bascos) nucleada al voltant d'ETA va continuar i continua exigint LLIBERTAT PER A EUSKAL HERRIA.
Per això ara, el juliol de 1997 s'ha produït el "JULIAZO". Per això en el mes de juliol de 1997 EL GOVERN ESPANYOL ORGANITZÀ CONTRA L'ESQUERRA ABERTZALE BASCA LA MAJOR MOBILITZACIÓ FEIXISTA DE MASSES CONEGUDA A EUROPA DESPRÉS DE LA DESAPARICIÓ DE L'ALEMANYA NAZI (amb "nit dels cristalls trencats" i "cacera de bruixes" incloses).
És costum dels cronistes de la realitat espanyola utilitzar una peculiar forma verbal per a designar de forma breu i sintètica en idioma espanyol els successius i freqüents intents de sublevacions o pronunciaments militars, colps o autocolps d'Estat, repetits DESENES DE VEGADES en els dos darrers segles de la Història d'Espanya. Aquesta forma consisteix a afegir els sufixes "ada" o "azo" al nom del lloc o del protagonista del colp. Així, es parla de "la carlistada" (1833), "la vicalvarada" (1854), "la sanjurjada" (1932) o el "tejerazo" (1981). Per això parle jo aquí de JULIAZO.
|
|
|